.

• 03.06.2016 11:40

  El camellito sabio. James Davies

   

  Una madre y un bebé camello que vivían en un zoológico, estaban descansando en la sombra de un árbol, y de repente el bebé camello le preguntó a su madre… 
  
  - Mamá, ¿puedo preguntarte algunas cosas?

  - Claro que sí hijo mío, ¿hay algo que te preocupa? — le contestó la mamá camello. 
  
  Entonces el bebé camello le preguntó:
  
  - ¿Por qué los camellos tenemos joroba? 

  - Hijo mío, nosotros necesitamos la joroba para guardar agua y poder sobrevivir cuando no hay agua. Nosotros somos animales del desierto y en el desierto es muy difícil encontrar agua.

   - Le contestó su  madre. 
  
  El bebé camello, le volvió a preguntar a su madre: 
  
  - ¿Mamá, por qué son nuestras piernas largas y nuestras pezuñas redondas?
  - Hijo mío, con estas piernas nos podemos mover por el desierto mejor que nadie porque están adaptadas para andar por el desierto — le contestó su madre con orgullo. 
  
  El bebé camello volvió a preguntarle a su madre: 
  
  -¿Y por qué son nuestras pestañas tan grandes? A veces esto molesta y no me deja ver algunas cosas
  
  La madre mirando orgullosa a su hijo le contesta: 
  
  - Hijo mío, las pestañas son tan largas y tan gruesas para que nos protejan de la arena y de los vientos fuertes que soplan en el desierto y que a veces se convierten en fuertes tormentas de arena.

  Su hijo se quedó pensando 2 minutos. Pero reaccionó...

  -Vale mama, si tenemos jorobas para  guardar agua y poder sobrevivir dias sin ella en el desierto, estas pezuñas tan grandes para poder movernos por el desierto mejor que nadie y estas pestañas tan largas para protegernos por si se levanta arena en el desierto… ¿Qué hacemos en un zoo?

• 27.04.2016 10:30

  Puc ser qui vulgui ser el meu carnalval. Júlia Salom. 3r Primària

   

  PUC SER QUI VULGUI SER EL MEU CARNAVAL

   

  Qui sóc jo?

  potser aquella abelleta

  tan petita

  de cara rodoneta

   

  Qui sóc jo?

  potser aquella pagesa

  que du una cistella

  encara busca la seva ovella

   

  Qui sóc jo?

  potser aquell pallasso

  mentra dina

  fa riure la padrina

   

  Qui sóc jo?

  potser aquella bruixa

  amb el cabell arrissat

  es descambuixa

   

  Qui sóc jo?

  potser aquella ovella

  mentre es belluga

  juga amb una eruga

   

  Qui sóc jo?

  Potser aquella xinesa

  elegant

  de perfecte bellesa

  Qui sóc jo?

  potser aquella elf de llargues orelles

  que quan les veies

  te'n reies

   

  Qui sóc jo?

  potser aquella “Pipi Calzas Largas”

  que fent riure

  sabia viure

   

  Qui sóc jo?

  potser aquell astronauta

  que toca les estrelles

  i juga amb elles

   

  Qui sóc jo?

  potser aquella “Campaneta”

  inventora

  que tothom l'adora

   

  Qui sóc jo?

  potser aquella tigre

  ratllada

  que pel bosc bada

   

  Qui sóc jo?

  potser aquella vaquera

  ràpida amb el llaç

  tot estirant tot el braç

   

  Qui sóc jo?

  potser aquella índia

  que canta Nimba Calimba

  quan juga a la timba

   

  Qui sóc jo?

  potser només soc jo

  puc ser qui vulgui ser

  puc ser-ho tot!

   

  Per Pirimpunxi

• 27.04.2016 09:43

  El dia. Mar Giménez 6è Primària

  MarGiménez_6èA_prosa_finalistacategoriaB.odt

  Hola a tots jo som na Lupe, pel meu aniversari la meva padrina m'ha regalat aquest diari. S'ha equivocat de dia, però és l'única que se'n recorda de mi.

  Som una nina que passa desapercebuda, que tothom la trepitja i li tiren granissats.

  Som baixeta i redoneta amb pigues i el pel castany amb reflexos taronjosos.

  La cara la tenc petita i redona amb un ulls verds i molt grans, un nas xat i la boca petita amb uns llavis fins. Duc ulleres i ortodòncia a les dents.

   

  Dia 25 de febrero

  El meu aniversari i ningú se'n ha recordat de jo, ni a l'escola ni a casa.

  Estic a casa cercant informació sobre el relleu d'Espanya, i de sobte, la meva mare m'ha dit:

  - Corre, corre... vesteix-te anem a l'hospital!!!

  De camí a l'hospital li he demanat que havia passat, perquè tanta pressa. M'ha dit que havien atropellat a la padrina quan anava al supermercat, un conductor que anava un poc gat.

  A l'hospital ens han dit que no és possible que es recuperi.

  Jo tenia una gran amistat amb ella però sobretot, ella era la que sempre m'escoltava i ara... està molt ferida, està en estat crític.

   

  Dia 3 de març

  Estic molt trista i dolorida.

  M'he proposat fer una màquina per a la gent que té alguna malaltia que no es pot curar, la gent que va amb cadira de rodes o simplement que estigui ferida... Serà de color verd, el color de l'esperança, de la natura, de l'amistat...

  Aquesta màquina tendrà molts de botons de colors per donar alegria i en mig tendrà una finestra per veure com es fa el medicament i els seus efectes.

  Ja m'he podat mans a la feina.

   

  Dia 4 de març

  He anat a la ferreteria a veure si trobava alguna cosa que em pogués servir pel meu invent.

  Quina pena!! no he trobat res, estic molt deprimida i decebuda.

   

  Dia 5 de març

  M'he aixecat ara mateix, tota trasbalsada perquè he tingut un somni.

  He somiat que la màquina ja estava feta i que funcionava. No sé si és veritat. Ho vaig a comprovar!!! i, sí la màquina funciona!!!

  No sé qui ho ha fet, però la màquina està devora el televisor i funciona!!!.

  Vaig corrent a la habitació 321 de l'hospital. Poso la màquina devora la padrina tot esperant que funcioni, esperam hores i hores... i de sobte la padrina es mou..., ja pot caminar..., ja pot xerrar..., ja me veu... quina alegria més grossa!!!

   

  Dia 28 d'octubre

  Soc famosa per haver creat una màquina que pot curar a les persones, encara que no sé qui l'ha creada.

  Moltes gràcies a qui ho hagi fet.

   

   

  Fin