EL NIN DE LA MAR EN ELS ULLS. Marta Dato Caballero. 2nA

03.02.2016 09:34

 

No sabria dir exactament com va començar, tot plegat. Em queda lluny i una mica boirós.

Recordo, això sí, el que va passar el primer dia que vaig sentir el nom d'en Roger Corbalán Jordana.                                          

Estàvem al mes de juliol de l'any 1973, era un dia calorós i solejat, un dia perfecte per anar-se'n de vacances. Fou això el que va decidir fer la meva família de Barcelona, venir a Mallorca. Feia set anys que no ens vèiem. Els meus pares i padrins encara sabien alguna cosa d'ells, però jo no en sabia res. No sabia com eren ara els meus oncles i tietes, i no en parlem de les meves cosines. Com he dit abans, no en tenia ni idea.

Un dia abans, els pares i els padrins van rebre una telefonada dels meus familiars catalans donant-los la notícia que vendrien a passar dues setmanes a Mallorca. Van quedar que nosaltres els aniríem a cercar a l'aeroport i després faríem una torrada a la masia dels meus padrins, on també ens allotjaríem tota la família (hi cabíem de sobra, aquella casa era enorme). 

El dia següent ens vam haver d'aixecar a les 9 del matí, massa prest per jo, acostumada a aixecar-me a les 12. Em vaig vestir amb un vestit de flora sense mànigues i per damunt els genolls. Em vaig pentinar amb una simple trena, ja que les trobava molt fàcils i sofisticades. Volia causar una bona impressió a la meva família que feia anys que no veia.

Quan ja vàrem ser a l’aeroport, ens vam encaminar cap a la porta per la qual es suposava que els meus parents sortirien. Vam estar esperant mitja hora més del que tocava ja que el vol es va retardar. El rellotge ja va marcar l’hora de l’obertura de la porta. Una massa de gent va sortir d’ella i nosaltres no aturàvem de cercar-los, inclosa jo que gairebé no recordava ni com eren! No els trobàvem. Però just abans que tanquessin la porta, va aparèixer una família formada per una dona, un home, tres nines i un nin. Aquella gent eren els que esperàvem. Jo sabia que tenia cosines, però que hi pintava un nin allà? Vaig dir-li a la mare:

- Escolta mare, no es suposava que jo només tenia cosines?

- Sí.

- Idò, qui és aquest al·lot?

- Ah, doncs el pare no et va dir res. Bé, aquest és el millor amic de la teva cosina  Anna. L’han convidat.

- Ah...

Just després d’acabar la nostra breu conversació els teníem davant nostre. He d’admetre que estava molt avergonyida, la veritat és que no sé perquè, ja que era la meva família. Ens vam saludar i presentar els uns als altres i ens vam  fer dos petons, un a cada galta. Va anar tot bé fins que va arribar l’hora de saludar a l’amic de la meva cosina. Quan vaig voler presentar-me no vaig poder, me’l vaig quedar mirant, als ulls, i ell a mi. M’encantaven els seus ulls, bé m’agradava tot d’ell a simple vista. Era un al·lot de 14 anys, alt, amb els cabells de color castany clar, amb el somriure més bonic del món i, sobretot, amb uns ulls blaus en els quals cada vegada que els miraves et perdies navegant en aquella mar. Finalment, vaig aconseguir tornar a la realitat quan ell em va parlar:

- Hola, sóc en Roger Corbalán Jordana, però basta em diguis Roger.

- E-e-e-encantada –vaig dir tartamudejant– jo em dic Marta, Marta Dato Caballero.

Ens vam donar dos petons i em vaig dirigir cap on estaven els meus pares, però no anava tranquil·la, sinó al contrari. Estava nerviosa i vermella com una tomàtiga, fins i tot em notava les típiques papallones a l’estomac. No sabia perquè em sentia d’aquella manera.

Tots plegats ens vam dirigir a la furgoneta que havíem llogat per a poder anar tots junts. Aquesta tenia 9 places; tres al davant on hi anaven els meus pares i el meu oncle Bernat, quatre places més, on hi anaven la meva tieta Lluïsa i les meves cosines: l’Anna de 14 anys, l’Esperança de 17 anys i la Maria de 10 anys. I finalment, quedaven dues places al darrere de tot de la furgoneta, allà hi seiem en Roger i jo. Durant els primers minuts del viatge estava bastant nerviosa, però passada una estona em vaig calmar.

Durant el trajecte em vaig dedicar a mirar per la finestra, però hi va haver un moment en què em va picar la curiositat de saber que estaria fent en Roger. Així que, per aquest motiu i també perquè enyorava navegar en els seus ulls, vaig girar el cap per observar-lo. Vaig veure que ell feia el mateix i estava una mica tens. Al principi, vaig pensar que m’estava mirant d’amagat (com jo estava fent), però després vaig suposar que estaria mirant les vistes que hi havia al costat on jo em trobava. Durant tot el camí vaig estar fent el mateix, mirar les vistes i de tant en tant mirar al Roger d’amagat. Fins i tot, va haver-hi un moment en què les nostres mirades es van creuar lleugerament, els dos ens vam empegueir i vàrem fer com si no hagués passat res.

Després de les dues hores del trajecte vàrem arribar a la masia on ens allotjaríem i on faríem la torrada. Aquell dia en Roger i jo vam seguir igual, amb les nostres mirades que es trobaven. La veritat és que aquest joc m’encantava i ell pareixia que sentia el mateix. Vam estar fent festa fins ben tard. Els meus padrins varen posar música molt animada i ens vam posar a ballar tota la família. Jo, sobretot,  m’ajuntava amb les meves cosines, ja que eren molt bones nines. Això no treu que durant cada segon el Roger i jo ens deixéssim de mirar. Finalment, vam acabar tots suant. Ja començava a fer fred i jo anava suadíssima i no portava cap jaqueta, fou per això que no vaig tardar massa a tenir fred i a començar a tossir. Pensava que ningú s’adonaria però no va ser així. Al cap d’uns minuts vaig notar que qualcú em tocava l’espatlla, tot d’una em vaig girar, i em vaig trobar amb en Roger. Pensava que serien els meus pares, però no va ser així. En Roger va fer un mig somriure i em va dir:

-       Tens fred, oi?

-       No, no gaire.

-       Marta, a jo no em diguis això que la teva tossina et delata –el meu nom sona molt millor si el diu ell, pensava jo.

-       Bé, pot ser en tingui una mica.

En aquell precís instant es va treure la caçadora que portava i me la va col·locar al damunt. El vaig ajudar i les nostres mans es van rosar. Segons després, li vaig dedicar una mirada tímida, però ell es va avançar. Després d’estar uns segons amb les mirades fixes, ell em va somriure de la manera més bonica i em digué:

-       Ostres, tens les mans gelades!

-       Jajaja, si, pot ser que ho estiguin una mica. –li vaig dir somrient-

Dit això em va agafar les mans sense pensar-ho. Em vaig quedar mirant les nostres mans, semblaven fetes a mida, encaixaven perfectament. Seguidament ell em va acostar al seu pit per encalentir-me, jo simplement vaig tancar els ulls i vaig disfrutar d’aquell preciós moment. Des de que va passar això em vaig adonar que m’havia enamorat d’en Roger. Tot el temps em demanava la mateixa pregunta: “Roger, com has aconseguit fer que m’enamori de tu amb un dia?”, però mai obtenia resposta.

Van anar passant els dies i en Roger i jo ens vam tronar inseparables. Segons ma mare estàvem molt acaramel·lats, no negaré, que darrerament tontejàvem una mica.  Tot eren abraçades i petons a les galtes, la majoria eren impulsos seus, però tampoc diré que jo no li fes cap abraçada ni petó, al contrari. Érem tan amics que fins i tot va haver un dia que en Roger vingué a la meva habitació a dormir. Com podeu veure, ens estimàvem moltíssim. No sé si ell m’estimava com una amiga, però jo a ell no, cada dia m’enamorava més d’ell.

Ja havien passat 9 dies, només em quedaven 6 dies per estar amb els meus familiars i amb el meu Roger. Jo ja no podia més , li havia de confessar el meu amor, el que passava era que no m’atrevia. Aquell dia se’m va passar volant, perquè vaig estar molt confusa ja que una part de mi em deia que li digués, però en canvi, per l’altra part em deia que m’ho callés.

Ara ja tan sols quedaven 5 dies per estar amb ells. Aquest dia vàrem anar a un port no gaire conegut. Vam dinar i passar la tarda allà. Abans d’abandonar aquell meravellós lloc, el padrí ens va dir d’anar a un lloc amagat d’aquell port, nosaltres vàrem acceptar. En ser allà vaig veure que el padrí tenia raó, era un dels racons més bonics de  Mallorca. Era una caleta amb l’aigua cristal·lina i amb l’arena fina. Tota la família vam seure a la vorera i vam xerrar. Finalment, tots excepte en Roger i jo, van anar a cercar un gelat. Nosaltres ens vàrem quedar a la caleta. El sol s’estava posant i era un moment molt romàntic. Ell em va passar el braç per la cintura i jo em vaig atracar a  ell. Vaig recolzar el meu cap a la seva espatlla. Pensava que aquell seria un bon moment per confessar-li el meu amor, però no ho vaig fer. Simplement, vaig aixecar el cap i em vaig trobar els preciosos ulls d’en Roger observant-me mentre em feia un dels seus adorables somriures. Me’l vaig quedar mirant durant un estona i poc a poc els nostres caps es van anar apropant l’un altre. Quan ja estaven prou junts, el Roger em va atracar una mica més a ell i així com estàvem es va apropar més a mi i em va fer un petó als llavis. No m’ho podia creure. Ell va reaccionar i va separar els nostres llavis i ambdós vam aferrar les nostres fronts, una amb l’altra. Ens vam disposar a parlar quasi susurrant.

-       Ho sento, però m’he deixat dur, es que m’agrades molt. –em digué avergonyit-

-       No et preocupis, no passa res, tu també m’agrades i molt.

Després de la nostra significativa conversació li vaig rodejar el coll amb els braços i ell va fer el mateix amb la meva cintura. Aquesta vegada qui va fer el petó vaig ser jo. Els nostres llavis es van unir, encaixaven perfectament igual que les nostres mans. Després les nostres llengües van travessar la frontera de les nostres dents.

A partir d'aquell dia vam començar a sortir d'amagat, sempre que la família anava al bar nosaltres ens quedàvem a casa i ens dedicàvem a fer-nos carícies. M'agradava tant estar amb ell. Vaig aprofitar al màxim els dies restants de la nostra estança. Sabia que se'm faria quasi impossible viure la resta de la meva vida sense ell. Ara, tots els dies ens tombàvem junts a la seva habitació o a la meva, i al sofà també. Els nostres horabaixes consistien sempre en fer-nos carícies, donar-nos petons, abraçar-nos i sobretot riure fins que quedàvem sense aire. Els dies em van passar volant i no podia suportar la idea que ens hauríem de separar.

Arribà l’última nit i en Roger va venir a dormir amb mi, com sempre, d'amagat. Jo estava molt trista. Vaig començar una conversació entre ell i jo:

- Escolta Roger, jo t'estimo molt, no se que faré quan te'n vagis, se'm farà    impossible viure sense tu.

- D'això mateix et volia parlar. Crec que el millor serà que ho deixem.

- Que deixem el que, Roger?

- La nostra relació...

- No, per favor. Perquè? No m'estimes?

- Marta, t'estimo moltíssim. M'has canviat la vida i mai et deixaré d'estimar, diguin el que diguin. Però això de la relació a distància serà molt dur i més si ho fem d'amagat.

- Tens raó, serà el millor. Roger vares aparèixer en la meva vida per sorpresa i només amb un dia vas fer que m'enamorés de tu. M'has canviat la vida i puc dir que per jo ets l'amor de la meva vida.

Ell es va anar acostant i em va fer el petó més dolç que em podia fer. Després ens vam donar la mà. En Roger es va dormir se seguida, a jo em va costar una mica més perquè vaig estar pensat en aquella idea que no m'agradava gens. Finalment, vaig aconseguir dormir-me però amb les llàgrimes als ulls.

Al dia següent ens va sonar el despertador a les 9:30. Ens vam aixecar i vam anar a berenar amb la resta de la família. Tots estàvem molt trists perquè havíem passat uns dies genials després de tant de temps sense veure’ns, però en Roger i jo, que abans ni ens coneixíem, ho estàvem molt més que els altres.

En acabar de berenar ens vam acomiadar dels meus padrins i vam muntar a la furgoneta per anar de camí a l'aeroport a acompanyar els altgres. Com sempre, en Roger i jo ens vam asseure junts a darrere. Vam estar durant tot el trajecte amb les mans entrellaçades i dedicant-nos mirades tristes i plenes de sentiment.

Arribàvem justos de temps i no podíem trigar massa en acomiadar-nos. La meva mare va començar a plorar i va abraçar a la nostra família i al Roger. Després el meu pare els va donar dos petons a les meves cosines i a la meva tieta, i va donar la mà al meu oncle i al Roger. En acabar, va arribar el meu torn. Les llàgrimes amenaçaven en sortir. Vaig començar per acomiadar-me de la meva tieta i el meu oncle i després de les cosines. Quan li anava a donar dos petons a l'Anna, que es trobava just al devora d'en Roger, les llàgrimes van començar a vessar dels meus ulls. La família em mirava estranyada. Em trobava davant en Roger i em vaig quedar mirant-lo. Em vaig quedar clavant-li la mirada als ulls perquè volia navegar per darrera vegada en ells. Sense pensar-m'ho el vaig abraçar amb tanta força com vaig poder. Quan ens vam separar em va eixugar les llàgrimes del rostre. M’agafà per la cintura, m’acostà a ell i em va fer a un petó als llavis. Em va estranyar el seu acte ja que es suposava que la nostra relació era un secret i s’havia d’acabar. Vaig deixar a part els meus pensaments i em vaig dedicar a rodejar-li el coll amb els meus braços i a seguir-li el petó. Quan vam separar els nostres llavis ens vam tornar a abraçar, però aquesta vegada amb més força que mai. Es va atracar a la meva orella i em digué en veu baixa:

-Mai et deixaré d'estimar, ni t'oblidaré. Em seria impossible fer-ho.

En pronunciar aquestes paraules vaig deixar caure les darreres llàgrimes. Sabia que mai m'oblidaria del nin de la mar en els ulls.

Així va acabar la meva primera història d'amor. Sé que això va passar fa molts d'anys però puc dir que encara estim el Roger i no m’he oblidat d'ell ni ho penso fer. A vegades, encara llegeixo les cartes d'amor que ens enviàvem quan teníem uns 17 o 18 anys i en aquests moments segueixo navegant en la mar dels seus ulls. Faria el que fos per reviure aquella breu i intensa història i tornar-lo a tenir al meu costat.

Volver

Encuesta

T'ha agradat "El nin de la mar en els ulls"? Puntua:

Votos totales: 3

Tema: EL NIN DE LA MAR EN ELS ULLS. Marta Dato Caballero. 2nA

No se encontraron comentarios.

Nuevo comentario

Contacto

es liceu
cabana 31
marratxí
07141

2015/ Departament lletres. Es Liceu. Mallorca

Haz tu página web gratisWebnode